lunes, 28 de enero de 2013

Quiet



Aquest llibre compta l’historia d’en Lluís, un nen que va néixer amb una greu paràlisi cerebral. Tenia una discapacitat d’un 85%, per aquesta raó, necessitava a algú per a fer qualsevol cosa, ja sigui menjar, dutxar-se, etc; però tot i això, els seus pares i la seva germana mai van deixar de fer les coses que feien abans de que en Lluís naixés. A ells els hi encantava viatjar.

Encara que els primers mesos de néixer en Lluís van estar bastant de temps a l’hospital, fent-li proves per a veure que era el que li passava, una vegada varen sortir van fer un viatge a Roma.

A la seva estància a l’hospital, el pare va patir molt, no sabia que podia fer per el seu fill, fins i tot va dir que si la religió era capaç de curar al seu fill es faria creient i aniria a resar tots els diumenges si feia falta. En Lluís patia moltes crisis epilèptiques, i quan estava en plena crisi feia unes cares rares i movia les cames i els braços, a poc a poc van controlar-les amb medicines.

El viatge de Roma no va ser l’únic que van fer, van viatjar també per Venècia, Gènova, Canadà, Hawai, París, Finlàndia, en Lluís va conèixer molt de llocs arreu del món. A cada viatge que feien algú els deia alguna cosa sobre en Lluís o se’ls quedaven mirant, sent el centre d’atenció. En un dels viatges un pagès es va posar a resar per ell; en un altre, mentre estaven a un restaurant i a en Llullu, Luís, li tocava la medicació tothom mirava com el seu pare la preparava com si d’una cosa rara es tractés; en un restaurant de Gènova, els van tractar molt malament, ja que la propietària no li feia res de gràcia que en Lluis estigues allí, perquè pensava que espantaria als clients.

En un dels viatges, van visitar el Museu de la Ciència de Vancouver. Hi havia un joc d’enginy, en el qual hi havia que deixar la ment en blanc i qui o fes guanyava. El campió en aquesta disciplina va ser el Llullu, va ser el millor.

Quan tenia 6 anys un amic del seus pares, amb l’ajuda d’ells, va fer-li a en Llullu una sessió de fotos amb postures que imitaven a un nen corrent. Després les va retocar i junta, és dir, fent un fotomuntatge per a que les imatges es vessin com un vídeo, i el resultat va ser poder veure a en Llullu corrent.

L’any següent van ingressar al Llullu a l’Uci de l’hospital Vall d’Hebron, ja que va començar a estar pitjor, fins i tot no li trobaven sang a les venes i van tenir que treure-la de la jugular. Finalment, en Llullu va morir als 9 anys per una parada cardiorespiratòria.

Els seus pares mai van deixar de lluitar per ell. El seu pare, Màrius Serra, autor d’aquest llibre, el qual va escriure per a donar a conèixer l’historia del seu fill, però sobretot per donar a conèixer la situació de les persones com ell.

Unes altres iniciatives de la família del Llullu van ser fer un concert benèfic “Mou-te pels quiets” on van participar molt de famosos per ajudar a recaptar fons per a les fundacions Nexe i Guimbarda, i també van retractar a personalitat conegudes en una cadira de rodes (a l’enllaç següent les podeu veure).


També vos deixo enllaços on parlen de les iniciatives del pare i d’en Llullu per si vos interessa llegir-les.



Os deixo aquí un vídeo on Màrius Serra explica un poc perquè va escriure el llibre, i on surt acompanyat d’en Lluís.

jueves, 17 de enero de 2013

Tema 4. Factors interpersonals del procés d'ensenyament-aprenentatge


INTERACCIÓ MESTRE-ALUMNE

Expectatives del mestre

Els mestres desenvolupen les seves expectatives cap a l’alumne en les primeres impressions, però també en les informacions que li donen altres mestres. Això pot ser negatiu, ja que normalment aquestes expectatives difícilment canvien, solem ser fidels a aquelles primeres impressions o informacions, i això ens crea una mirada diferent cap a l’alumne. A conseqüència d’això els tractem de forma diferent, no els demanem les coses iguals, canvia la nostra forma de preguntar-los les coses, els hi parlem diferent, etc.

Aquesta actuació del mestre porta al nen a tenir també una actuació, diferent depenent de com es senten. Si el nen sap que el mestre té unes expectatives altes cap a ell posarà més atenció, participarà més i tindrà més persistència a l’hora del procés educatiu, en canvi si el nen nota unes expectatives baixes cap a ell per part del mestre, farà tot el contrari.

En resumides comptes, hem de tractar a tots els infants per igual, ja que tots tenim dret a que ens donin l’oportunitat d’escoltar-nos o de fer les coses, ja sigui bé o malament. Hem de fer-los veure que dels errors s’aprèn i que ningú és perfecte, ja que sempre comentem errors. 


EL MESTRE: CARACTERÍSTIQUES DE L’EDUCADOR I EL RENDIMENT ESCOLAR

Personalitat del mestre

Hi ha dos tipus de mestre:
· El mestre afectiu-emocional: és aquell que té comprensió, acceptació, empatia, amabilitat, implicació, pacient, reflexiu i que es fa respectar. Té en compte els aspectes emocionals del desenvolupament de l’infant.
·  El mestre intel·lectual-directiu: és un mestre molt implicat i valora molt l’esforç de l’alumne. Té en compte si els aprenentatges del nen estan ben consolidats.

En conclusió, els dos tipus de mestres són positius sempre i quan es donin a la vegada, encara que lo més important és que el mestre tingui en compte els aspectes emocionals dels nens perquè si aquest aspecte no es dóna bé difícilment s’aconseguiran els altres.


El rol del mestre

El rol del mestre ha estat molt canviant aquests darrers anys. Avui en dia la societat exigeix als mestres molta responsabilitat, ja que volen que apart de que ensenyin coneixements, també eduquin als infants, perquè aquests no venen educats des de casa.

L’eficàcia docent del mestre

Per a que un mestre sigui eficaç ha de tenir en compte:
·         Les necessitats del infants i respondre a elles.
·         La diversitat d’aprenentatges i els ritmes de cada nen.
·         Ha de ser empàtic, afectiu, pacient, comprensiu,etc.
·         Potenciar l’aprenentatge cooperatiu.
·         Seguir aprenent sobre la seva pròpia pràctica i seguir formant-se.
·         Col·laborar amb les famílies i entorn escolar.
·         Aportar als infants valors.

Estil d’ensenyament del mestre

Existeixen tres tipus d’estil de mestre:
·  Autoritari: És aquell que renya, fa atacs personals, compara als infants, elogia al que ho fa bé, inhibeix als nens i orienta l’activitat.
·  Democràtic: És aquell que valora més els fets i no la personalitat, afavoreix que les iniciatives surtin dels propis infants i quan l’activitat no funciona deixa que els nens la refessin, per a que així treballin amb més seguretat i autonomia.
·  Laissez-faire: És aquell que deixa fer als infants el que volen i no s’implica per res.

Diferents autors varen fer un estudi sobre els estils d’aprenentatge:
·  Flanders: En els seu estudi va deixar patent que quan el mestre afavoreix la iniciativa dels alumnes, la participació i considera les seves idees, els resultats són millors i els infants manifesten actituds més positives cap al mestres i al treball escolar.
·  Bennet: Va estudiar diferents estils d’ensenyament i els efectes que podien produir en el aspectes cognitius i afectius dels aprenentatges dels alumnes.
-        Mestres progressistes-liberals: Potencien la motivació intrínseca, l’agrupament dels infants és més flexible, la selecció de treball la fan els nens.  
-        Mestres tradicionals- formals: Potencien la motivació extrínseca, el mestre elegeix la feina, l’agrupament dels infants és fixe i afavoreix més el treball individual, i controla el rendiment i la disciplina. 
·  Rosenshine i stevens: Va observar el comportament instructiu del mestre i com ho correlaciona amb el rendiment dels seus alumnes. Les estratègies que va proposar per a un rendiment eficaç són:
-        La revisió per part del mestre del treball assignat.
-        Com presentava els nous continguts o habilitats.
-        Com supervisa la pràctica de l’alumne.
-        Com fa les correccions i la retroalimentació.
-        Com potència la pràctica independent de l’alumne.
-        Com revisa setmanalment i mensualment els aspectes treballats.


INTERACCIÓ ALUNME-ALUMNE

La interacció entre els alumnes és molt important per a que els nens aprenguin a socialitzar-se, adquireixin competències socials, aprenguin a ser empàtics, etc.
El relacionar-se amb altres persones t’ajuda a crear la teva pròpia identitat, a més que també t’obri portes cap a l’ensenyament, ja que pots aprendre moltes coses dels altres, però també els altres de tu.





PRÀCTICA EDUCATIVA FAMILIAR

Que les famílies es sentin part de l’escola, que tinguin el seu lloc, és fonamental ja que aquesta participació és positiva tant per als infants com per al col·legi. Aquestes ens poden ajudar a fer activitats, a decorar el col·legi, a fer tallers amb els infants, explicar-los els seus coneixements, etc. Però no sempre ha de ser l’escola qui ha d’innovar, els pares també poden fer propostes als mestres i tenir iniciativa en algun projecte.

LA DISCIPLINA A L’AULA

La disciplina segons la RAE és l’observança de les lleis i els ordenaments. Per aquest motiu és important que la mestra posi les normes amb l’aprovació de tots els infants, i si es necessari, que algunes d’aquestes normes estiguin fetes per ells. També és convenient que aquestes normes estiguin argumentades i sobretot la mestra ha de saber que ella ha de ser la que il·lustri amb l’exemple.

Els nens han d’aprendre que si aquestes normes s’incompleixen hi haurà que actuar amb exigència però amb disposició al diàleg. 


miércoles, 16 de enero de 2013

Tema 3. Factors psicològics implicats en l'aprenentatge: factors intrapersonals del procés d'ensenyament-aprenentatge


PROCESSOS COGNITIUS

Atenció

L’atenció és un procés que incrementa el grau d’activitat mental i facilita l’entrada d’informació. És factor que preocupa molt en els primers anys d’escola.

Existeixen dos teories:
  • Teories conductuals: Defineix l’atenció com una disponibilitat sensorial que el nen posa de manifest a través de la mirada, la seva postura corporal i l’expressió facial.
  • Teories del processament de la informació: Aquesta teoria fa una relació entre la ment i l’ordinador. Segons les àrees del cervell que s’activen sabem si està centrar en una cosa o en una altra.

Els factors que poden incidir sobre l’atenció poden ser:
  • Fisiològics: Extraescolars o escolars.
  • Nivell de desenvolupament de l’infant: atenció espontània o sostinguda.
  • Les motivacions i interessos de cadascun.
  • Les diferències individuals de cada infant.

 És important saber prestar atenció, sobretot a l’hora d’escoltar a algú, ja que d’aquesta manera ens serà més fàcil saber seleccionar la informació que ens està proporcionant per a quedar-nos amb el que més ens interessa i emmagatzemar-la a la nostra memòria. Un factor important per a prestar atenció a qualsevol cosa, és que aquella cosa et motivi, t’agradi, perquè sinó és així l’atenció serà interrompuda per una altra cosa que interessi més al subjecte.

Memòria

La memòria és un conjunt de processos que fan possible l’emmagatzematge de la informació i la posterior recuperació.

En Atkinson i en Shiffrin descriuen diferents tipus de memòries per les quals passa un subjecte fins a arribar a una memòria a llarg termini:
  • Memòria sensorial: Aquella que en moments de segons emet codis i estímuls per via dels sentits.
  • Memòria a curt termini: La informació està poc a la memòria, encara que té una funció específica, que és la d’entendre la informació.
  • Memòria de treball: Intervé en la execució de tasques complexes.
  •  Memòria a llarg termini: És un magatzem de capacitat i duració il.limitada. Hi ha dos tipus:

-La episòdica: És la responsable de la codificació i recuperació de la informació relacionada amb unes coordenades d’espai-temps.
-La semàntica: Ens ajuda a recuperar els significats de les paraules, les estratègies per afrontar problemes, etc; està tot el que entenem, les nostres normes, els nostres valors...

Per a que una persona porti la informació que l’han aportat a una memòria a llarg termini ha de passar per unes passes. Són estratègies que s’aprenen amb el temps i cada persona utilitza la que millor li va. Pot fer-ho relacionant-la amb una informació que ja posseeix, amb paraules claus que ell o ella li possi, relacionant aquella informació amb alguna imatge, etc. Hi ha moltes estratègies, encara que si la persona no sap usar-les bé aquella informació només estarà a la memòria en un període curt.



Aquesta imatge ens reflecteix la importància d’exercitar la nostra memòria, ja que com hem llegit dalt, podem guardar la informació en la memòria en un període a llarg termini, però és necessari exercitar la ment per a poder recuperar aquella informació guardada, ja que si això no es fa, aquella informació es perdrà amb el temps.


Intel·ligència



PROCESSOS AFECTIUS

Personalitat

Com ja sabem, cada persona és diferent, per tant cada infant té la seva pròpia personalitat, la seva pròpia seguretat emocional. Haurà infants que sabran saber-se per sí sols, en canvi hi haurà d’altres que necessitaran l’ajuda externa per a solucionar algunes coses. A infantil hem de tenir molta cura a l’hora de tracta aquest tema, ja que una mala intervenció  podria ser perjudicial per a l’infant i li podria crear un estat d’ansietat durant tota l’escolarització. 


Hem d’aprendre a no etiquetar, ja que cada persona és com és, i tothom té alguna cosa bona. Per tant, hem d’encaminar-nos per les coses bones que té aquella persona i a poc a poc motivar-lo i fer-li saber que com tothom té unes qualitat bones i unes altres regulars.


Motivació

La motivació és un aspecte molt important, ja que la necessitem com a procés inicial per a un aprenentatge. Aquesta motivació ajuda a que el nen presti atenció, persistència i esforç sobre l’activitat que fa. Hi ha dos tipus de motivació, la intrínseca que ve donada pel mateix subjecte, i la extrínseca que ve donada per una altra persona.

Aquests dos tipus de motivació són positius, encara que sempre és millor que el propi nen sàpiga motivar-se, perquè això vol dir que l’activitat li agrada i vol seguir aprenent.


HABILITATS I ESTRATEGIES D’APRENENTATGE

Metacognició

La metacognició és la capacitat de reflexionar sobre com es produeix el propi aprenentatge, no només aconsegueix que aquest sigui més profund i significatiu, sinó que facilita els nous aprenentatges.

Saber regular el propi aprenentatge és un factor important en l’aprenentatge, ja que comporta saber planificar estratègies d’aprenentatge que s’han d’utilitzar en cada situació, aplicar-les, controlar el procés i avaluar-lo, i si es troben errors, intentar arreglar-ho. 




martes, 8 de enero de 2013

Tema 2. Les teories del aprenentatge i la seva implicació en el currículum actual: processos d’aprenentatge.


¿Què és l’aprenentatge? L’aprenentatge és un canvi permanent en els mecanismes de conducta que es produeixen com un resultat de l’experiència. Posteriorment, es citen diferents autors, els qual defenen cada un els seu procés d’aprenentatge:


Bandura

En Bandura defensa que l’aprenentatge es produeix a partir de l’observació i cita una sèrie de passes per arribar a ell:
  • Procés d’atenció: El nen necessitat estar atent a lo que veu o li ensenyen per després poder imitar-lo.
  • Procés de retenció: Han de ser capaços de recordar allò que han vist anteriorment, d’allò que han estat prestant atenció, per a poder més tard repetir aquella acció.  
  • Procés de reproducció motora: Han de ser capaços de reproduir el comportament aprés a les imatges o descripcions.
  • Processos motivacionals: Que el nen estigui motivat és molt important per a que vulgui i sigui capaç d’imitar el comportament.

Com que cada nen és diferent, cada un selecciona una conducta o part d’aquella, la que més l’interessa o li crida l’atenció. Per aquest motiu els adults, les persones que envolten al nen, han de tenir cura amb les seves conductes ja que els nens imiten tot el que veuen. Encara que cada persona és lliure per a decidir si vol o no imitar aquella conducta de l’altre.


Zinmmerman

En Zinmmerman va crear el model de desenvolupament acadèmic autoregulat que considerava a l’alumne com a participant actiu en el seu propi procés d’aprenentatge. Els factors que poden incidir en aquest model d’aprenentatge poden ser les influències personals, conductuals o ambientals.

Personalment, estic d’acord amb aquest aprenentatge que proposa Zinmmerman, ja que els nens aprenen no sols a autoregular-se, sinó que ells poden decidir que és el que volen aprendre i aquests aprenentatges es treballen amb motivació, sense cap tipus de pressa, al ritme del propi infant i això afavoreix tant al rendiment com a les ganes d’aprendre.


ELS MODELS COGNITIUS

Piaget

En Piaget defenia un aprenentatge en el qual el nen interacciones amb el medi, per així tenir una millor adaptació a ell i un coneixement exacte de la realitat.

Va descriure 4 estadis, en els quals passa una persona:



Vigotsky

En Vigotsky defèn un aprenentatge en interacció amb el altres per a aprendre.

La imatge següent ens mostra com segons Vigostky es produeix l’aprenentatge. El nivell real o zona de desenvolupament real ens mostra lo que el nen ja coneix, el nivell potencial o zona de desenvolupament potencial ens ensenya fins a on el nen podria arribar per si mateix, i la zona de desenvolupament pròxim es aquella a on pot arribar el nen amb ajuda. 



Ausubel

Ausubel considera que hi ha dos tipus d’aprenentatge:
  •  Memorístic: és un aprenentatge el qual no el podem relacionar amb els esquemes que ja tenim i que amb el temps es possible que l’oblidem.
  • Significatiu: és un aprenentatge que podem incorporar-lo amb els esquemes que tenim i que perdurarà amb el temps. 


Bruner

L’aprenentatge segons Bruner consisteix en la categorització de conceptes. Aquest conceptes s’aprenen mitjançant l’experimentació, el nen interactua amb la realitat organitzant els coneixements segons les categories que ja posseeix o creant-ne de noves.

Per formar una categoria es distingueixen dos processos:
  • Concepte de format: Fet d’experimentar i entendre, a donar-li un llenguatge i estructura.
  • Concepte attaiment: Anar ampliant les propietats d’aquell concepte que volem aprendre.  

Penso que els 4 autors anteriors van fer grans aportacions, encara que jo faria una barreja agafant les aportacions de cada un d’ells per a formar una amb el conjunt, ja que totes les maneres d’aprendre que ens ensenyen són bones. Interaccionar amb el medi i amb les persones com en diu en Piaget i en Vigtsky és una manera d’aprendre molt efectiva, però sempre que sigui un aprenentatge significatiu tal com ens diu en Ausubel, donant les passes que en explica en Bruner.


EL CONSTRUCTIVISME

          

http://www.youtube.com/watch?v=dHZb6t2OJJ4


Al vídeo que acaben de veure ens fa una breu explicació de que és el constructivisme i com pensen els diferents autors que pertanyen a aquest tipus d’aprenentatge.
En la meva opinió, defenso un aprenentatge constructivista, ja que aquest tipus dóna l’oportunitat de que el nen experimenti allò que esta aprenent, que sigui ell que tregui dubtes i que ell mateix ho intenti solucionar traient conclusions pròpies. També defenso aquest tipus de metodologia constructivista perquè d’aquesta manera els aprenentatges es transformen en aprenentatges duradors i no en aprenentatges de curt període de temps.