Aquest llibre compta l’historia d’en Lluís, un nen que va néixer amb una
greu paràlisi cerebral. Tenia una discapacitat d’un 85%, per aquesta raó,
necessitava a algú per a fer qualsevol cosa, ja sigui menjar, dutxar-se, etc;
però tot i això, els seus pares i la seva germana mai van deixar de fer les
coses que feien abans de que en Lluís naixés. A ells els hi encantava viatjar.
Encara que els primers mesos de néixer en Lluís van estar bastant de temps
a l’hospital, fent-li proves per a veure que era el que li passava, una vegada
varen sortir van fer un viatge a Roma.
A la seva estància a l’hospital, el pare va patir molt, no sabia que podia
fer per el seu fill, fins i tot va dir que si la religió era capaç de curar al
seu fill es faria creient i aniria a resar tots els diumenges si feia falta. En
Lluís patia moltes crisis epilèptiques, i quan estava en plena crisi feia unes
cares rares i movia les cames i els braços, a poc a poc van controlar-les amb
medicines.
El viatge de Roma no va ser l’únic que van fer, van viatjar també per
Venècia, Gènova, Canadà, Hawai, París, Finlàndia, en Lluís va conèixer molt de
llocs arreu del món. A cada viatge que feien algú els deia alguna cosa sobre en
Lluís o se’ls quedaven mirant, sent el centre d’atenció. En un dels viatges un
pagès es va posar a resar per ell; en un altre, mentre estaven a un restaurant
i a en Llullu, Luís, li tocava la medicació tothom mirava com el seu pare la
preparava com si d’una cosa rara es tractés; en un restaurant de Gènova, els
van tractar molt malament, ja que la propietària no li feia res de gràcia que
en Lluis estigues allí, perquè pensava que espantaria als clients.
En un dels viatges, van visitar el Museu de la Ciència de Vancouver. Hi
havia un joc d’enginy, en el qual hi havia que deixar la ment en blanc i qui o fes
guanyava. El campió en aquesta disciplina va ser el Llullu, va ser el millor.
Quan tenia 6 anys un amic del seus pares, amb l’ajuda d’ells, va fer-li a
en Llullu una sessió de fotos amb postures que imitaven a un nen corrent.
Després les va retocar i junta, és dir, fent un fotomuntatge per a que les imatges
es vessin com un vídeo, i el resultat va ser poder veure a en Llullu corrent.
L’any següent van ingressar al Llullu a l’Uci de l’hospital Vall d’Hebron,
ja que va començar a estar pitjor, fins i tot no li trobaven sang a les venes i
van tenir que treure-la de la jugular. Finalment, en Llullu va morir als 9 anys
per una parada cardiorespiratòria.
Els seus pares mai van deixar de lluitar per ell. El seu pare, Màrius
Serra, autor d’aquest llibre, el qual va escriure per a donar a conèixer l’historia
del seu fill, però sobretot per donar a conèixer la situació de les persones
com ell.
Unes altres iniciatives de la família del Llullu van ser fer un concert benèfic
“Mou-te pels quiets” on van participar molt de famosos per ajudar a recaptar
fons per a les fundacions Nexe i Guimbarda, i també van retractar a
personalitat conegudes en una cadira de rodes (a l’enllaç següent les podeu veure).
També vos deixo enllaços on parlen de les iniciatives del pare i d’en
Llullu per si vos interessa llegir-les.
Os deixo aquí un vídeo on Màrius Serra explica un poc perquè va escriure el
llibre, i on surt acompanyat d’en Lluís.
